“A Espanya i a Europa, en general, ser optimista està mal vist”

Unes hores abans, tot i el cansament del periple de Nova York a Palma passant per Sant Sebastià, va comparèixer en una roda de premsa davant els mitjans de comunicació convocats per l’Hospital. Durant una hora, l’actual professor de psiquiatria de la Universitat de Nova York, va desgranar les claus per tenir una vida més feliç superant les desgràcies que tota persona pateix al llarg de la vida.

Com se supera l’adversitat?
Des de fa més de vint anys la medicina, la psicologia i la sociologia han arribat a la conclusió que no basta curar malalties, sinó que també és important estudiar científicament les facultats que fan que l’ésser humà superi els moments difícils de la vida. En els anys 50, metges i psicòlegs subvencionats per la Universitat de Califòrnia varen fer un estudi entre diferents grups d’infants nascuts l’any 1955. Al cap del temps, quan arribaren a l’adolescència, es va constatar que entre els que havien patit situacions de pobresa o violència, per exemple, hi havia un grup que ho havia superat. I a partir d’aquí es va començar a estudiar què fa que els éssers humans superin l’adversitat. I entre aquestes facultats hi ha la capacitat d’adaptació, les connexions afectives, l’optimisme, les funcions executives… és a dir, analitzar el problema i situar el centre de control dins nosaltres mateixos.

S’ha de dir que les persones també tenen la capacitat de resiliència, un terme adaptat de l’anglès que fa referència a una mescla de resistència i flexibilitat, la qual cosa fa que es pugui superar l’adversitat, fins i tot en els casos de persones que han viscut en entorns adversos —com ara un orfenat—, que hagin estat víctimes de maltractaments físics o psíquics o que hagin patit l’abandonament.

En una situació d’emergència, les persones que es deixen anar i dipositen en mans de la sort el que els passarà tenen menys probabilitats de viure que les que creuen que està en les seves mans fer alguna cosa, que es fan responsables de la pròpia supervivència. No obstant això, també cal dir que el nombre suportable de desgràcies té un límit i que, com més patiment, més es debilita el sistema immunològic. Normalment, una persona pateix dues gran desgràcies a la vida, com poden ser la mort d’un ésser molt estimat o una malaltia greu. A l’hora de superar les adversitats també és important l’herència genètica —és a dir, si els membres de la família són optimistes—, tot i que no és determinant: l’entorn també hi influeix.

Sembla, però, que avui dia la gent és menys resistent a les desgràcies?
No crec que sigui així. S’ha d’analitzar el problema de manera global. L’esperança de vida s’ha duplicat, cada vegada tenim més recursos naturals i artificials per estar bé, ha millorat l’alimentació… Abans, una dona havia de tenir vuit fills perquè tres sobrevisquessin… Ara tenim una educació millor, etcètera. Crec que alguna cosa estam fent bé. Per cert: segons les estadístiques, les dones espanyoles ocupen el tercer lloc del món pel que fa a l’esperança de vida; jo ho atribuesc al fet que parlen molt, i això és molt sa. Quan es codifiquen els sentiments i es narren perdent intensitat, va molt bé. Avui em feis parlar molt; per tant, m’allargau la vida. Gràcies!

El que passa avui dia és que tenim menys capacitat per actuar davant la incertesa. Cal dir que ser optimista és molt important per lluitar contra això. A Espanya i a Europa, en general, està mal vist ser optimista, perquè s’associa a la ignorància i a la ingenuïtat. En canvi, als Estats Units es glorifica; si vas a una entrevista de treball i dius que ets pessimista, no t’hi seleccionen. L’optimisme té a veure amb com es veu el passat, el present i el futur. Una persona és optimista quan mira el futur amb esperança, però quan succeeix un fet desgraciat el nivell d’esperança disminueix.

Quin paper desenvolupa la religió en la superació de l’adversitat?
Sembla que les persones creients que pateixen una malaltia greu ho viuen millor que les que no ho són. Hi ha sociòlegs que pensen que la religió és una forma cultural d’expressar l’optimisme. La religió pot donar esperança de justícia, tot i que també hi ha persones —una minoria— que dubten del poder de la religió davant l’adversitat.

Vàreu viure molt de prop l’atemptat de l’11 de setembre de 2001. Com està la salut mental de les persones afectades deu anys després d’aquest fet tan desgraciat?
No s’ha oblidat, però les persones que encara n’estan afectades són una minoria. Aquest fet no ha interferit en la capacitat de relació de les persones, ni en la seva creativitat ni en la seva feina. Estar trist durant un temps és normal; el que seria estrany és no estar trist davant aquest tipus de situacions. I la ràbia també és normal. Hi ha hagut situacions de guerres mundials que han afectat molta gent, però en general els humans ho podem superar tot.

Com poden superar els japonesos la tragèdia actual?
Al moment del xoc hi segueix el procés de negació; finalment, no queda cap més remei que assimilar la tragèdia. La ment humana té recursos. La comparació, per exemple, funciona: pots pensar que el veïnat ha perdut dos fills i que tu no n’has perdut cap. A més, passat el temps, els humans tenim tendència a recordar les coses positives. Si us demanàs que féssiu una llista de les coses més importants que us han passat a la vida, ¿pensau que hi hauria més coses positives o negatives? Segurament n’hi hauria moltes més de bones.