“No hi ha cap barrera d’edat per ser donant ni receptor d’òrgans”

Per què Espanya ocupa una posició privilegiada a l’àmbit internacional en matèria de donacions?
Fonamentalment per tres raons: perquè la societat és molt generosa i la població dóna els seus òrgans per salvar la vida d’altres persones; perquè es disposa d’un sistema sanitari de primer ordre si es compara amb el d’altres estats, i perquè el sistema organitzatiu és molt bo, ja que consisteix a disposar d’un personal molt ben entrenat per parlar amb les famílies als hospitals on es puguin generar donacions. Els espanyols són els ciutadans del món que tenen més possibilitats de continuar vivint si necessiten un trasplantament del fetge, d’un ronyó, del cor… de qualsevol òrgan, mitjançant un sistema sanitari públic d’accés universal en el qual no hi ha cap mena de privilegi per raons econòmiques o d’un altre tipus. Per tot això, Espanya és la referència arreu del món en matèria de donacions; a més, treballam perquè altres estats copiïn el model organitzatiu que hem creat. A Europa hem col·laborat en l’elaboració de la Directiva europea i a l’Amèrica Llatina impartim formació.

Quin és el percentatge de donació a Espanya actualment?
A Espanya hi ha 34 donants per milió de població (pmp), que és una xifra molt superior a la mitjana europea, que se situa en 18. De fet, al Regne Unit o a Alemanya només hi ha 13 donants pmp. Pel que fa a les Illes Balears, la mitjana de donants sol mantenir-se al voltant de la mitjana espanyola: per exemple, l’any passat, l’espanyola era de 34 donants pmp i la balear, de 33. Però altres anys s’han arribat més amunt: l’any 2005 a les Illes Balears hi va haver 41 donants pmp. Tot i això, les comunitats capdavanteres sempre són les del nord de l’estat: Astúries, Cantàbria, el País Basc i  la Rioja; L’any passat Cantàbria assolí les cinquanta donacions pmp.

És possible que es donin aquestes taxes tan altes perquè la llei preveu els consentiments presumptes en el cas de les donacions?
La Llei espanyola de 1979 és una transcripció de la francesa, de les anomenades “de consentiment presumpte”, però no s’ha aplicat mai. Enlloc no s’aplica una llei de consentiment presumpte en sentit estricte, no s’exigeix un document en el qual figuri que la persona morta s’ha esborrat del registre de donants. El que es fa és parlar amb la família; no fer-ho seria anar contra la sensibilitat de la societat i dels metges, que mai no farien una extracció d’òrgans sense el consentiment de la família. Sempre es parla amb la família, la qual cosa, a més, és important des del punt de vista epidemiològic, per poder descartar que el donant patia alguna malaltia. En qualsevol cas, l’ètica, la llei i la salut pública van de bracet. Crec que només a Singapur s’utilitza el consentiment presumpte; ni a Europa ni als Estats Units no es fa. En la pràctica, sempre es consulta la família: a Espanya el 84 % de les persones consultades diuen que sí i el 16 % diuen que no, i més o manco es registra el mateix percentatge a les Illes Balears.

Volen dir aquestes dades que la nostra població és més solidaria que la d’altres indrets?
El missatge que volem transmetre és que tothom ha de ser donant perquè tothom pot rebre un òrgan. I aquesta màxima no s’aplica a tots els països, atès que no tothom té accés als trasplantaments. La generositat, tot i que té a veure amb el caràcter mediterrani, també està relacionada amb com s’explica la necessitat d’òrgans a la família d’una persona que acaba de morir. Al Regne Unit, el 40 % de la població diu que no vol ser donant. No obstant això, dos-cents ciutadans britànics que tenien aquí la segona residència o hi han mort en un accident de trànsit han esdevengut donants; només el 9 % de les famílies ha dit que no. I els immigrats en conjunt estan donant tant com els espanyols, tot i que als països d’origen no ho fan. De fet, a l’Europa de l’Est gairebé no es fan donacions: a Romania o a Bulgària només hi ha un 1 % de donants.

Això vol dir que si a les famílies se’ls expliquen les coses de la manera adequada, responen també de la manera adequada. Una curiositat: en una enquesta anomenada Eurobaròmetre, precisament Espanya no presenta l’índex més alt pel que fa a la intenció de donar òrgans: 57 % de respostes afirmatives en el cas d’Espanya i 80 % a Suècia; tanmateix, al final aquí es fan més donacions. Per tant, l’actitud del coordinador de donacions és fonamental.

Quin és el futur pel que fa a la donació d’òrgans?
Cal continuar millorant perquè hi ha llistes d’espera. Abans, una persona de seixanta anys era molt major per rebre un trasplantament, però avui en reben persones de setanta i de vuitanta anys, la qual cosa significa que la demanda creix, en lloc de disminuir. No hi ha cap barrera d’edat per ser donant d’òrgans... i tampoc per ser-ne receptor. Podria ser que en el futur disposem d’òrgans artificials fabricats a partir de cèl·lules mare, però actualment depenem de la solidaritat de la població per salvar vides.

Quin són els òrgans que es trasplanten més sovint?
El que es trasplanta més sovint són els ronyons, per la senzilla raó que en tenim dos i per això les persones vives en poden donar. A Espanya, anualment es fan més dos mil trasplantaments de ronyó, més de mil de fetge i uns dos-cents cinquanta del cor. La llista d’espera per a trasplantaments de ronyó és manté estable: entre quatre mil i cinc mil persones, que esperen entre desset i devuit mesos. S’ha de tenir en compte que no tothom que està sotmès a diàlisi (unes dues mil persones a Espanya) és susceptible de rebre un trasplantament: només ho és el 40 %.

Quins són els òrgans que es poden trasplantar?
Es pot trasplantar tot excepte el sistema nerviós central, és a dir, el cervell, que és on es troba la vida. A hores d’ara sabem unir el cervell amb els nervis perifèrics; per això hi ha paraplègics i tetraplègics. Insistesc: la vida és en el cervell i només es pot fer un trasplantament després de la mort cerebral. A més, els trasplantaments que es facin han de tenir utilitat clínica, com ara el d’un braç, que permet els pacients recuperar la mobilitat de l’extremitat, o el de la cara, que retorna a la vida social les persones condemnades a la reclusió. De vegades s’ha parlat de trasplantaments del penis o de l’úter, però em sembla que la medicació que s’hauria d’utilitzar per prevenir el rebuig i altres complicacions no justificaria un possible benefici. El que sí que té un potencial molt gran són les teràpies cel·lulars. El primer que el metge fa és prevenir; quan això ja no és possible, tracta el problema amb algun medicament i, finalment, si això no dóna resultat, el cirurgià extirpa l’òrgan malmès i intenta substituir-lo per un de recanvi. Però en el futur no se substituirà, sinó que s’intentarà reparar-lo per mitjà de la medicina regenerativa, mitjançant les cèl·lules mare.